Mudança

Sí, tot l’equip dels Impediments, o sigui jo, ens mudem al Fòrum de les Tortugues, on la vida és molt més lenta…

 

Ens trobareu aquí

1 comentari

La Pelu

XDAhir vaig fer una de les coses que una dona ha de fer com a mínim un cop a l’any, i no, no és depilar-se (tot i que d’això ja en parlarem un altre dia). Senyors meus, ahir vaig anar a la perruqueria a tallar-me les puntes, un concepte bastant abstracte i que es fa difícil d’entendre per part de les talladores de cabell.
Quan vas a tallar-te les puntes passa el següent: tu li dius "no em tallis massa" i ella t’ho escurça més de 4 dits… es veu que a l’acadèmia de perruqueria no els van explicar el concepte "puntes" o bé aquell dia no va anar a classe… (i això ho dic amb tot el carinyo a les treballadores del gremi).
[@more@]I tu li dius: Ostres! Que curt!!!, ella et contesta que ha hagut de tallar molt perquè el cabell estava molt malament…
Llavors penses, caram, potser té raó, tenies els cabells tan aspres com els fregalls d’alumini aquells, els nanas. En aquell moment no hi vaig caure però podria haver demanat que em posés els cabells tallats en un tupper, i així m’estalvio de comprar un fregall. Com no se’m va acudir! Mentre vaig a la perruqueria faig front a la crisi* utilitzant el reciclatge! La cosa ta mu mala!
Per això, i torno amb el que deia abans, vaig haver de donar la raó a la noia, total, el cabell creix i sempre va be canviar una mica de look.
Ja fa més d’un any que m’he canviat de barri per aquestes coses de ser independent i la veritat és que em va costar bastant trobar una perruqueria que em fes el pes (econòmicament parlant) i vaig descobrir que hi ha molts tipus de perruqueries.
Una d’elles és la de tota la vida, la del barri on has nascut, aquella que té clients fixes i a tu et coneixen des que vas néixer perquè la mare de la perruquera ja pentinava a la meva àvia, aquella en la qual et pregunten si vols un cafè i te’l van a buscar al bar del costat, aquella on no és difícil treure temes de conversa referents a l’àmbit personal ja que et pentinen des que vas fer la comunió i la teva àvia hi va cada setmana; vaja, que són com de la família i tant se val si després els has de donar la meitat del teu ronyó a l’hora de pagar perquè saps que t’han deixat exactament com tu volies.


El més dificil és trobar un lloc on et puguis sentir més o menys igual i si pot ser, més econòmic; i per aconseguit-ho s’ha de buscar, molt.
La primera on vaig anar a petar era una espècie de centre d’estètica on em van fer un pressupost online i em van donar hora per la setmana següent. Jo només volia que m’allisessin el cabell amb la planxa i no que m’omplíssin el cap amb 3 tipus de sèrum diferents, i a més, em diuen que no tenen planxa perquè va en contra de la seva filosofia (mare meva on m’he ficat!).
Després vaig passar per on va la meva sogra, s’assembla bastant a les de barri però és molt més sofisticada, però tenia un casament i no em volia arriscar (i la veritat és que ha quedat adjudicada per les ocasions especials).
Per últim tenim el centre d’estètica i perruqueria del rotllo industrial, una gran cadena de producció que comença quan entres i et demanen el nom i el que et vols fer, llavors t’enfunden en una bata negra estil kimono, t’assignen una estilista i un numero, i et col·loquen un paper a la butxaqueta de la màniga. En aquest lloc no has de demanar hora i normalment t’agafen de seguida, però es troba a faltar aquell "cotilleo", aquelles converses clienta-clienta i perruquera-clienta en les quals es comenta la revista Semana com si fossim al plató del "Está Pasando".
Les perruqueres/estilistes tenen l’habilitat de donar-te conversa encara que no et coneguin de res, a partir de les indicacions del "Manual Pràctic de Conversa en Situacions Extremes" i parlen del temps o bé de les possibilitats del teu cabell per a un canvi de look.
Amb aquest segon tema introduït aprofiten per a recomanar-te els productes de la botiga, com per exemple quan em van dir: "tens el cabell molt sec, hauries de fer servir un xampú hidratant, aquí en tenim un de la marca X que va súper be, te l’hauries de comprar…". I tu respons, amb el cap enrere, mentre et renten el cap: "Sí, tens raó, llàstima que abans d’ahir vaig anar al Carrefour i vaig comprar una oferta 3×2, tinc xampú per a passar tot l’hivern i més… però la propera vegada que vingui (serà d’aquí a un any) ho tindré en compte".
Malgrat les meves queixes he de reconèixer que anar a la perruqueria és una activitat que m’agrada i em relaxa, a més surts d’allà amb un somriure d’orella a orella ja que, hagis quedat com hagis quedat, sempre et diran que el tallat et queda genial, que et fa més jove i que tens un cabell preciós. I, vulguis o no, això s’agraeix.
__________________________
*Tot i que a mi, la crisi creativa ja fa temps que em dura.

2s comentaris

Tinc un desig

lofSí, he tornat. No és un retorn tan esperat ni tan significatiu com el del President Tarradellas el 1977 (a mi no em cal sortir al pati de casa meva a cridar: blocaires de Catalunya! He escrit un pooost!!!!), però, què coi! A mi em fa il·lusió i n’estic ben orgullosa.

Us preguntareu el per què he decidit tornar a escriure (de fer vaig escriure ahir un, però és aprofitat d’una feina de la universitat…), doncs per una raó ben senzilla, perquè m’ha vingut de gust, tant com el cigarret després d’un bon polvo o com una cervesa ben fresca a les 5 de la tarda en ple mes d’Agost, o fins i tot tant com una caixa de Ferreros a les 3 de la matinada quan estàs embarassada de 5 mesos i fas aixecar al marit per a que vagi al Open Cor de la cantonada a buscar-la.

[@more@] Quin món més interessant aquest de les coses que et vénen de gust, també anomenats "antojos"; sembla que si durant la gestació no en tens, no tens un embaràs complert. Com a dada curiosa puc dir que els desitjos de les embarassades han anat canviant d’un temps ençà, en funció de l’època en la qual es viu. Amb això vull dir que en l’època en la que no existien els ordinadors ningú podia pensar en documents de word ni en res semblant. Per tant, per regla de tres, les embarassades de principis del s.XX no podien tenir desitjos de Moncheri perquè encara no s’havien inventat.

La meva àvia em va explicar un cop que la seva mare, en una de les gestacions de 9 mesos que va tenir, estava comprant a la plaça  quan, de sobte, va tenir el desig d’una cresta de gall… la que va liar a la gallinaire per a que li donés, no fos cas que li sortís el nadó malament per no satisfer els desitjos! I jo penso, per a què volia una cresta de gall… per a imitar al Chiquito de la Calzada fent :"gallina blancarl, gallina blancarl"? Per a fer un bon caldo?

Igual que la meva besavia se’n va anar tota feliç amb la seva cresteta vermelleta a casa, a la meva mare li va donar per beure cafè a totes hores, érem a finals dels setanta, els temps eren més moderns, hi havia més recursos…

Tanta ingesta de cafè va tenir els seus efecte sobre el nadó (és a dir, jo) (i no, no vaig sortir negre), però tinc una supertaca de naixement de la mida d’Austràlia com a mínim, en un lloc que no diré, bàsicament, per a mantenir el misteri.

Parlant d’"antojos" i prenyades, a la ministra Chacón li han vingut unes ganes boges de viatjar i passar revista a les tropes espanyoles que estan campant pels puestos. No m’extranya, a més d’una li agradaria tocar i remenar els cossos de l’exèrcit espanyol; ja veig el gag de Polònia…

I per no sortir del tema, abans d’ahir va sortir al diari que aquest mes d’abril ha registrat un augment important de naixements a Barcelona, un BabyBooooom. Si fem comptes i tirem 9 mesos enrera anem a petar a Juliol de 2007, quan hi va haver totes aquelles apagades a Barcelona. Això ens demostra que l’electricitat és molt important en les nostres vides i que si mai ens faltés, hauriem de fer el que fan tots els animals des dels inicis dels temps: menjar per sobreviure, dormir i aparellar-se.

Desactiva els comentaris

Llegir: el plaer de viatjar

jijiPer mi, llegir és un plaer. Suposo que, el fet d’haver après a llegir abans que a parlar i la “mania” del meu avi a regalar-me llibres sovint, ha aconseguit que la lectura i jo siguem molt bones amigues.
A casa meva sempre hi ha hagut molts i molts llibres, de cuina, tebeos, còmics, novel•les; sobretot novel•les d’intriga i policíaques, que són les que li agraden a la meva mare, jo , en canvi sóc més de ciència ficció i aventures.



Un llibre m’acompanya en tots els trajectes en transport públic que faig al dia, que no són pocs. Quan un llibre m’enganxa de veritat, he arribat a passar-me de parada i haver de tornar enrere, però això significa que tinc més estona per llegir.


[@more@]

Per cert, si algú em vol finançar un moble biblioteca li estaria molt
agraïda, ja que el que tenim està ple i els llibres nous es comencen a
apilonar i casa meva sembla més una llibreria del casc antic…

Llegir, per a mi, és com viatjar. Cada llibre que llegeixo em
transporta dins del seu món, el qual el vaig coneixent cada cop que
agafo el llibre. M’agrada pensar en com són els personatges i en quins
entorns es mouen, quina època devia ser… Com si estigués veient una
pel•lícula, cosa que cada cop és més fàcil degut a l’augment de les
adaptacions cinematogràfiques d’algunes novel•les. Segur que en algunes
de les converses de la gent quan surt del cinema, algú diu: “A mi em va agradar més el llibre”.  I en les converses dels amics en els bars: -“Has llegit l’últim llibre de Harry Potter?” -“No, prefereixo  veure la pel•lícula quan s’estreni”.


I Sant Jordi, quin dia més ideal per comprar llibres, de fet, TOTHOM
compra llibres el dia de Sant Jordi, però hi ha molt poca gent que ho
fa durant l’any… El 23 d’Abril és el dia del llibre mediàtic, el que
s’anuncia per la televisió . Jo mateixa, sense anar més lluny aquest
any he regalat el segon llibre de “Caçadors de Paraules” de Roger de Gràcia i he rebut com a present, l’últim llibre de monòlegs de l’Andreu Buenafuente “Ja ho deia jo
i quan vaig anar a la Casa del Llibre, no s’hi cabia de tanta gent! Em
sembla que mai l’havia vist tan plena (bé, sí, per Sant Jordi de l’any
passat).



Quan ets petit tens certs llibres que no pots parar de llegir perquè
tenen alguna cosa que et captiva profundament. Jo cada dia em mirava el
llibre de “Teo va al Zoo”, em fascinaven els dibuixos i la història del
nen que el portaven al Zoo a veure tots aquells animals.

Per a mi, els millors llibres són els que els pots llegir més d’una vegada i mai et deixen de sorprendre i emocionar.




Desactiva els comentaris

El arbol del bien y del mal

oh!‘El árbol del bien y del mal’ de José Manuel Esteve és una novel·la que reflecteix les característiques més significatives de l’educació a Espanya en temps de la dictadura franquista, a partir de l’evolució del personatge principal, el Pablo Campos, un noi innocent de 5 anys que comença els estudis de primària en una escola religiosa.

[@more@]

El llibre ens mostra com el Pablo va creixent any rere any, curs rere curs fins arribar a preparar-se pels exàmens per entrar a la universitat. Durant els 12 anys que passa a l’escola, viu una sèrie de canvis que aniran construint la seva personalitat; el fet de passar de l’escola infantil a l’escola primària i, posteriorment, al Batxillerat; el fet de ser humiliat per part dels professors i els propis companys; o el fet d’estar en contacte amb les esferes religioses fa que la seva evolució s’encamini cap a tendències venjatives.

 Diuen que la venjança es un plat que es serveix fred, en el cas del Pablo, potser massa fred i tot ja que decideix rebel·lar-se quan ja no forma part de la institució escolar; però, seguint amb les frases fetes, val més tard que mai.

 
Després de passar per agressions físiques, psicològiques, repressió, autoritat, patiments i algunes decepcions trobo bastant normal la reacció del nostre protagonista al final del llibre.

Sembla que, tots els que hem passat per aquest tipus d’escola, acabem amb el mateix tipus de sentiment, amb unes ganes enormes de trencar totes les normes i deixar enrere tot el que els professors ens han fet passar.

 Els motius pels quals vaig escollir aquest llibre, a part de ser una novel·la molt interessant, són, en primer lloc perquè és un tema proper, el meu pare va passar quasi pel mateix ‘calvari’ que el Pablo i jo vaig patir les característiques d’una escola massa tradicional i religiosa.

 El llibre és una delícia com a lectura, amb fragments en els quals et mors de riure: gaudeixes amb les ocurrències dels companys del Pablo a les classes i amb alguns aspectes del temari de les assignatures, com per exemple, la forma en què està explicada la història d’Espanya, o l’assignatura estrella anomenada ‘Formación del Espíritu Nacional’.

També hi ha moments en els que la ràbia i la impotència et consumeixen, i és que ara és impensable que un mestre apallissi a un alumne només per què se li ha caigut el llapis al terra però en el context del llibre era la base de tota l’educació.

     I sembla una paradoxa quan actualment es diu que ‘abans era millor’ quan porten uns quants anys fent reformes al model d’educació a l’estat espanyol; el que no tenim en compte és que aquests senyors que recolzen les reformes però que creuen que abans era millor, són els que van patir les repressions de l’escola franquista, són els que van créixer sota l’educació autoritària i sobretot, son els nostres pares.

 
Per tant, no dubto ni un moment a recomanar a tothom per a que se’l llegeixi, i principalment al meu pare, que segur s’hi sent molt identificat.

Jo he arribat a la conclusió de que no hi ha millors o pitjors models d’educació, cadascun d’ells és diferent, amb les seves característiques bones i dolentes; i van apareixent en relació al tipus de societat que existeix en un moment donat. Potser si no hi hagués hagut una dictadura, aquest llibre no s’hagués escrit, o sí.

Desactiva els comentaris

Visca el Lletgisme!

Si us plau, mireu aquest vídeo i feu-ne difusió.

Estanislau Verdet i els Cantimplores Marramiau – Numa Numa Yei 

[@more@]

4s comentaris

Una paraula

jijiUna sèrie de circumstàncies fan que en aquests moments només pugui dir una paraula…

Llef!

[@more@]

2s comentaris

“Feina d’educar” de Josep Maria Puig Rovira

($Feina d’educar” de Josep Maria Puig Rovira és un llibre concebut a partir d’un estudi etnogràfic durant tot un curs en una aula de quart de primària.
El senyor Puig, dia rere dia, va estar observant el que passava en aquella aula centrant-se en l’estudi en concret de l’educació en valors.

Aquest tipus d’educació és una tasca que duu a terme la mestra, la Maria, que al llarg del curs i a través de diferents formes de treballar, anirà ensenyant als seus alumnes valors com la responsabilitat, la cooperació o el fet de conèixer-se a un mateix, entre altres i com a exemple.

[@more@]

Feina d’educar” no planteja l’educació com una feina, propiament dit, sinó que podem observar, a mesura que anem llegint, la gran implicació de la mestra a l’hora de formar com a persones que conviuen en un entorn social, els seus alumnes de 9 anys, als quals encara els queda molt camí per recórrer.
Com a eina educativa, és un llibre totalment adient per a prototips d’educador com nosaltres, els estudiants de primer de magisteri.


La primera cosa,  o una de les coses que he pensat al acabar, és: tant de bo, hagués tingut una mestra de primària igual que la Maria, que no vol dir que no n’hi hagués alguna que s’hi assemblés, però el sistema educatiu de finals dels 90 és totalment diferent al de mitjans dels 80.
Una altra cosa que he pensat és que jo vull arribar a assemblar-me, ni que sigui una mica, a la Maria; evidentment els continguts del llibre representen petites parts del que son les 5 hores diàries de classes, i ella mateixa creu que no s’hi han reflectit els seus defectes;  però la forma que té de portar les classes, això d’aprofitar qualsevol tema o situació i transformar-ho perquè sigui educatiu i estigui ple de valors, son qualitats que ha de tenir un bon educador.


En referència al senyor Puig, la forma de presentar la investigació seguint una estructura de narració-descripció, a part que agilitza la lectura, serveix per separar bé els conceptes dels que es volen parlar. L’anàlisi es fa just després la narració de la realitat, cosa que convida a entendre millor els conceptes proposats.
És molt curiós com amb coses tant senzilles, per exemple: fer grups de taula, preparar una festa o fer assemblees de classe, es puguin transmetre conceptes tan abstractes com l’individu dins un col·lectiu o el respecte per les normes que regeixen aquest col·lectiu.


És un llibre, doncs, que t’obre les portes a un món al qual vols accedir en un futur no gaire llunyà i que et pot ajudar a que aquesta “feina” sigui el millor que t’ha passat a la vida.

1 comentari

Festa Presentació Wintercase 2006

lofBona nit gent! Sí, he tornat només per posar-vos un petit vídeo del que va ser el concert de The Divine Comedy el dissabte 30 a la Sala Razzmatazz.

En condicions normals hauria d’escriure un post, comentant el concert, fent una crítica objectiva però resulta que la nena no té temps. Així que remenant per aquesta gran pàgina que es el YouTube he trobat un resum de 5 minuts del que va ser l’actuació del Neil Hannon i la seva colla a Barcelona. Jo, no tinc paraules…

De pas, aprofito per donar les gràcies a la persona que ha fet el muntatge del vídeo, és un bon resum.

[@more@]

1 comentari

I Barça! I Barça! I barça, barça, barça!

babaTornem a ser campions de lliga si senyor! Amb una mica de sort tornarem a ser un ‘dream team’ com Déu mana. Que ja ens toca disfrutar del sabor de la victòria ( ara bé, hauríem de saber què en en pensa la Victòria de tot això). Dimecres que ve tornem a tenir una cita amb la glòria (tot depèn d’ella si li ve de gust quedar o què), que ja fa catorze anys d’aquella mítica Copa d’Europa del 1992. Ha canviat tant que fins i tot ja no es diu Copa d’Europa sinó Lliga de Xampinyons i jo era una petita i innocent nena de 12 anys que va deixar d’estudiar per un examen de matemàtiques només per veure el partit. [@more@]

I ara, sóc una treballadora que no té temps de res, ni per actualitzar la web, ni per quedar amb gent ni per anar a l’autoescola (em presento aquest dilluns dia 15 a l’exàmen teòric); però que viurà amb la mateixa intensitat aquesta final de Champions.

Després de fer aquesta declaració del meu barcelonisme us poso una petita mostra del que va ser la rua de campions del diumenge dia 7 de maig, que va colapsar mig Barcelona.

Actualització: com que no el puc posar a la pàgina, el podeu veure clicant aqui

2s comentaris